Arxiu de Joan Junyer i Dolors Canals
ARXIU JOAN JUNYER
AQUEST ARXIU ES FRUIT DEL CONVENI MARC DE COL·LABORACIÓ ENTRE L’INSTITUT DE CULTURA DE BARCELONA I LA FUNDACIÓ PRIVADA APEL·LES FENOSA PER A LA REALITZACIÓ DE L’ARXIU JOAN JUNYER CASA JUNYER-CANALS A VALLCARCA
Amb la col·laboració de :
Els continguts estan coordinats per Fina Duran i Isabel Casanellas.
L’ agraïment a Jordi Canals
Nascut en una família compromesa amb la cultura i de condició benestant, va créixer en un ambient de gran sensibilitat cap a l’art i cap a les idees liberals.
Malgrat la sordesa que el va afectar des dels sis anys va aprendre diversos idiomes, gràcies al seu esforç i a la gran energia que el va acompanyar tota la seva vida. Característiques que el van portar ben aviat a ésser un apassionat de l’activitat física i esportiva, des de la natació que va practicar durant tota la seva vida fins al rugby, esport en el qual va aconseguir ser sotscampió d’Espanya l’any 1924.
Durant els anys de jovenut de Joan Junyer el triangle Barcelona / París / Mallorca esdevé el marc de tota la seva activitat artística.
Les obres que realitzava a la illa eren presentades a les exposicions que ben aviat va inaugurar a les galeries més destacades de Barcelona, París i Madrid.
Els viatges a Mallorca des de París, tot passant per Barcelona, són constants durant aquest període.
Durant les seves estades a París s’instal•la a un estudi de la Rue Commandeur on continua treballant en els seus personatges mallorquins i sobretot en dibuixos de la figura humana.
Les notícies que arriben d’Europa els fa evident que l’opciò obligada serà l’exili de Joan Junyer i Dolors Canals.. Ernest Hemingway i Homer Saint-Gaudens (Director del Departament de Belles Arts del Carnegie Institute de Pittsburg) els ofereixen uns documents que reconeixen que Junyer és un artista important i que, amb el seu art, pot afavorir el món cultural dels Estats Units. Gràcies a aquest aval s’embarquen cap a Nova York.
Arribats a Nova York queden copsats per l’aire de llibertat. Ben aviat la Dolors és nomenada directora de la primera guarderia de guerra i poc després té un programa d’ona curta a la CBS sobre temes relacionats amb la infantesa. En Joan, per la seva banda, gràcies a la descoberta de les fustes tropicals, comença a investigar la condició de la fusta com a suport i base de la pintura i fa que el seu paper vagi creixent fins a treballar la seva condició d’objecte.
El seu treball, on els dansaires assumien el motiu de les pintures i dibuixos, va interessar al Museum of Modern Art de Nova York, on el curador d’arts escèniques, George Amberg, va promoure una exposició seva l’any 1945.
Era la primera presentació a l’entorn del moviment i els ambients scenogràfics que s’oferia en el Museu, amb la presència de diferents maquetes i figures en alt relleu.
L’any 1950 es presenta al Museu d’Art Modern de Washington una retrospectiva que s’inicia amb les obres de danses mallorquines i fins a les obres que havia realitzat pel ballet.
L’any 1976, ja iniciat el seu retorn, Alexandre Cirici publica un article a “Serra d’Or” amb el títol “Joan Junyer o la pintura que s’aguanta dreta” on reclama una recuperació de la seva obra en el panorama artístic.
En aquest sentit, l’any 1980 la Galeria 13 de Barcelona li organitza una exposició que serveix per tornar a donar a conèixer la seva obra a Barcelona, mentre ells reparteixen les seves estades entre Barcelona i Mallorca, amb alguns viatges a Suïssa, Anglaterra i França. L’any 1984 es consoliden diferents contactes amb l’Ajuntament de l’Hospitalet per a la realització del projecte “La Bòbila”, en una ciutat que ell considera paradigma de la Catalunya que vol reflectir a les seves obres, la del progrés industrial, la immigració… i la que busca un camí cap a una nova projecció. Al seu torn, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya li organitza una exposició antològica al Palau Robert de Barcelona, l’any 1989, una mostra que posteriorment itinera per diverses ciutats de Catalunya (Vic, Lleida, La Bisbal, Girona, Tarragona…) i que es clou amb la seva presentació a Sa Llotja de la Ciutat de Mallorca.
Durant els anys setanta realitza freqüents travessies des de Manhattan a Lluc Alcari i comença a treballar en les obres de la seva casa a Vallcarca, amb la idea de tornar a establir-se a Catalunya un cop desaparegut el dictador.
Estableix un acord amb la Diputació de Barcelona per fer la cessió de la seva casa anomenada “El Consolat” i amb el Govern Balear per cedir la casa anomenada “El Racó”. De tota manera continuaven en permanent contacte i presència amb el món artístic americà, com ho demostra la presència de la seva obra en la mostra “Painters for the Theatre” al MOMA l’any 1973.
